dijous, 11 d’abril del 2013

Festeja que festejaràs

Aprofitant que hem passat unes grans festes de Falles i de Pasqua, vull aprofitar l’ocasió per a parlar de la paraula festa i els seus derivats. Si pensem en l'accepció més estesa, coincidirem que es refereix a «cerimònia, espectacle, ball, que se celebra en honor o memòria d'un esdeveniment, per divertiment de la gent, etc.». Tot i això, aquesta accepció apareix en segon lloc al diccionari, per darrere de «vacances que es fan per Nadal, per pasqües» i com a variant de «solemnitat amb què se celebra la memòria o l'escaiença d'un esdeveniment» o d'un sant. 

La primera documentació del mot és del segle XIII i la trobem al Blanquera de Ramon Llull, en l'obra de Ramon Muntaner, al Curial i en altres textos medievals importants, especialment en Joanot Martorell: 

«l'endemà per lo matí benehiren les banderes, ab singular processó e festa que fon feta». 
Concretament, la festa que celebra el dia del patró d'una ciutat, d'un poble, d'un barri, etc. se sol anomenar festa major. I és en aquest context que trobem el derivat fester, típicament valencià, que fa referència a «qui pren part en una festa», a «l'encarregat d'organitzar-ne una». 

Pel que fa a les frases fetes que contenen aquest mot, podem assenyalar expressions com «ja vindrà la festa del nostre carrer!», que es diu en to d'amenaça i de venjança, i «a festa major em convides», per expressar la satisfacció per la proposta que algú ens fa. Específicament valenciana és «la bona festa es comença la vespra». Així mateix, no podem oblidar les expressions fer festa i tindre festa. L’única diferència és el verb que regeix el substantiu però, com veurem, el significat canvia i molt. Si diem fem festa és que no treballem, no anem a la feina; però si diem tenim festa és que no hem d’anar a la feina perquè no és laborable o tenim vacances. 

D'altra banda, l'última accepció que ens aporta el diccionari fa referència a «afalac, especialment carícia, amb què es tracta de guanyar l'afecte, d'abellir el cor, d'algú.» i s'utilitza en plural. De manera semblant, tenim el mot festejar, per bé que amb un sentit més amorós. El significat literal ens remet a «celebrar amb festes» i ja apareix diverses vegades en el Curial i, sobretot, en Joanot Martorell. Resulta interessant de comentar que, segons Coromines, el castellà prengué del català el mot festejar, allà pel segle XV, «per influència del fastuós festejar de la cort reial catalana en els segles XIV-XV». 

En el sentit metafòric de «tractar algú amb carícia», habitual en la nostra llengua, festejar pren el significat de «ser promesos, estar en relacions amoroses en vistes a unir-se», que ja trobem en el clàssic Martorell:
«yo fins ací jamés he sabut ni he sentit les passions d'amor: be·m era plasent lo festejar y ésser amada»
«–Qui·m faria a mi star –dix Stephania–, de no dançar e festejar, segons a nosaltres, donzelles cortesanes, és dat, com sia cosa acostumada, com les donzelles stan en cort, se tenen a molta glòria que sien amades e festejades». 
I és encara més interessant el derivat festejador, és a dir, el «pedrís situat a part interior, a banda i banda d'una finestra, per a seure-hi i conversar», on s'esdevé la famosa declaració d'amor de Tirant a Carmesina.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada