A pagar i a callar!

Amb el context econòmic en un primer plànol i marcant el pas de la vida quotidiana, cada vegada és més freqüent l'ús de tot tipus de fràsic (frases fetes, refranys, locucions) relacionades amb l'economia. De manera que és una bona ocasió per a prendre consciència de totes aquestes expressions.

Preparant aquest article, vaig buscar en primer lloc l'etimologia del verb pagar. I, certament, em vaig sorprendre. L'ètim llatí és pacare, que significa 'posar en pau, satisfer' i alhora prové del llatí pax, és a dir, pau. D'ací han aparegut derivats com apaivagar o pagat amb el sentit d'estar satisfet. Per exemple: «Estic pagat de la tasca que hem fet».

Una mostra de la importància d'aquest camp semàntic, l'econòmic, és la gran quantitat de sinònims que tenim per a anomenar els diners: dineret, cacaus, caragols, cèntims, duros, gallets, pallocs, ratolinets, pasta, peles, xavos.

Resulta curiós l'ús de pallocs (les fulles de la panolla de dacsa) amb aquest sentit. Com afirma Eugeni Reig, «en la nostra societat tradicional, de caire fonamentalment agrícola, tindre molts pallocs significava tindre la cambra plena de panolles de dacsa i açò, evidentment, implicava riquesa. I en les cambres plenes de dacsa (o de qualsevol altre producte agrícola) lògicament proliferaven els ratolins. Per això les expressions tindre pallocs i tindre ratolinets s’usen amb el sentit de tindre diners.»

El dineret equivalia, antigament, a la moneda d'un diner. D'aquesta manera, doncs, dir que algú té «molts dinerets» és com dir actualment que té «molts euros» i, no fa tant, «moltes pessetes» o «molts duros». O una altra expressió: «tindre més diners que pesa». Ara bé, és evident que les connotacions, ara per ara, són més negatives que positives i solem dir «no tinc ni un duro», per exemple. Això dóna compte de la temporalitat i l'evolució d'aquestes expressions i de com s'adapten a la realitat extralingüística.

Com a mostra, en la situació actual en què les classes treballadores han de «pagar els plats trencats» o «pagar la festa», això és sofrir les conseqüències sense tindre culpa, podem dir que «paguen justos per pecadors», que sofreixen els innocents el càstig de les males accions d'altres.

D'altra banda, quan un objecte ens resulta molt car diem que «costa un ull de la cara [o un ronyó]». Quan algú ha de pagar sense ganes li diem: «afluixa la mosca» o «a pagar i callar». Hi ha més exemples lingüístics de la importància dels diners com ara en les unitats fràsiques «tant tens, tant vals», «qui paga, mana» o «amb diners, torrons».

Finalment, el context econòmic actual ha donat lloc a l'ús d'expressions en el sentit de tindre problemes econòmics, com ara «estar amb l'aigua al coll». O també «passar més fam que garró», que referit a persones, tot i que no implica estar famolenc, significa no tindre prou diners per a poder menjar com cal i viure dignament. El garró és la part posterior del turmell. Segons Eugeni Reig, «l'enginy popular va crear la frase passar més fam que el garró, que ens diu que el garró sempre té fam i per això es menja els calcetins i els forada. Després la gent va deixar de ser conscient del significat original i en lloc de pronunciar que'l garró ho varen simplificar en que garró».