dijous, 16 de maig de 2013

Ausades, vida!



Ausades és una expressió ben arrelada en tot el territori valencià i com veurem presenta nombroses variants depenent de cada parlar. El Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, ens indica que es tracta de la contracció de a osades, formada amb la variant arcaica osar per gosar. Amb el sentit originari de 'resoltament, sense por' ha esdevingut una afirmació mera i enèrgica.

Els nostres clàssics ja la usaven, com podem comprovar en els exemples següents:
«cauràs [...] en les calderes plenes d’or e d’argent, cremant e bullent: quan seràs allí, farta-te’n ausades!» (Sermó de sant Vicent Ferrer).

«La squena usades bé li cascà» i «Jo dich ausades del que hi restaua, que be's pagava de cada andana» (Spill o Llibre de les dones, de Jaume Roig) 

«Vegen ausades ço que han guanyat ab tu» (Curial e Güelfa, d'autoria anònima).
Pel que fa a l'anonimat del Curial, fa uns anys, el catedràtic de la Universitat de València Antoni Ferrando postulava com a teoria més probable que fóra d'autoria valenciana, com la resta de les grans obres del nostre Segle d'Or, per l'abundància de preferències lèxiques valencianes.

Això no obstant, l'expressió ausades no era gens aliena a la resta del domini lingüístic català, ja que la difusió d'aquestes obres a la Corona d'Aragó era un fet habitual. Però cal advertir que després del segle XV el mot perd ús a la major part del domini lingüístic i es converteix en una expressió típicament valenciana.

Es tracta, per tant, d'un adverbi medieval que ha arribat fins als nostres dies amb la lògica evolució morfosemàntica, de forma i significat. En primer lloc, de a osades ha passat a a usades i, finalment, s'ha lexicalitzat en ausades. I, pel que fa al significat, hem vist que originalment es referia a 'resoltament, sense por', però ara significa 'certament, veritat' i també 'de valent, fortament'.

Amb aquest significat, observem que apareix generalment en oracions afirmatives i exclamatives: per exemple, «Ausa(d)es que eres pesat!». Com se sap, en els parlars valencians (llevat del tortosí) la -d- intervocàlica provinent dels sufixos llatins –ATA i –ATORE cau, com ocorre també en mots com vesprada (vesprà) i mocador (mocaor).

Quant a les variants, n'hi ha moltíssimes arreu del territori valencià, com ara agosa(d)es, osa(d)es, agusa(d)es, gusa(d)es, ausa(d)es buga(d)es!, usaes causaes!, etc. Però, sens dubte, una de les variants més esteses és la castellanitzada ausa(d)es mi vida, que s’escolta molt sovint, sobretot, entre la gent gran. Potser a partir d'aquesta variant i per imitació, s'ha creat ausa(d)es my life (ma vida en anglès), usada generalment pels joves; un canvi lingüístic intergeneracional que seria interessant d'estudiar. 

Finalment, voldria remarcar que Coromines considera arbitrari i infundat el supòsit que aquest mot provinga del castellà i en siga un manlleu, com sí que afirmaven Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll al seu Diccionari català-valencià-balear. De fet, és una paraula plenament normativa que trobareu fàcilment als diccionaris, per la qual cosa hem de procurar evitar, encara més, la seua desaparició i usar-la ben orgullosos i conscientment.

2 comentaris:

  1. Què curiós!! A Dénia diem "a gosaes" i la veritat és que fins i tot pensava que no tenia cap manera de dir-ho o escriure-ho correctament perquè s'usa sobre tot parlant...molt xulo trobar estos articles! Marta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la veritat és que no esperava trobar-me la paraula en el diccionari normatiu i, ves per on, sí que hi apareixia. M'alegra que t'agraden els articles. Gràcies Marta!

      Elimina