Bon Nadal i bon any nou!

Els catalanoparlants diem bon Nadal per a felicitar les festes nadalenques. Els castellanoparlants diuen feliz Navidad o felices fiestas. Però, de fet, nosaltres utilitzem sempre l'adjectiu bo: bon dia, bona nit, bon viatge, bones festes... Per això, el més normal és que desitgem també un bon any nou o un bon any 2014, i no un feliç any. Aquesta és una estructura correcta en català des del punt de vista gramatical; tanmateix, no és una expressió genuïna si tenim en compte tots els exemples anteriors. A qui se li acut dir feliç Nadal, feliç dia o felices festes? Només a una persona amb una interferència elevada del castellà.

D'altra banda, el període que va del 24 de desembre al dia de Reis s'anomena Nadal, i no Nadals. La interferència del castellà també ha influït en la morfologia d'aquest substantiu i sovint se sent en plural, però és una forma totalment innecessària i no genuïna. Només és correcta si ens referim a diferents anys: Va vindre a casa tres Nadals seguits. Originàriament es referia al «dia natal del Sol» i a partir d'ací se'n va estendre l'ús: del primer dia de Nadal (25 de desembre) al segon (26 de desembre) i, finalment, al període de vacances escolars. A més, el mot Nadal no sol anar precedit de l'article: Què fareu per Nadal? De fet, únicament apareix l'article quan està determinat (el Nadal que ve), fa de subjecte (no m'agrada el Nadal) o de complement directe (festejar el Nadal).

Doncs això: Bon Nadal i bon any nou!

Una cosa és 'llavar' i una altra, 'rentar'

Els valencians distingim ben conscientment els verbs llavar i rentar. Una cosa és llavar —amb aigua i sabó— i una altra rentar —només amb aigua. Tanmateix, el diccionari normatiu de l’IEC (DIEC) considera el verb llavar una forma secundària i la remet a rentar, la forma principal. N’ofereix la informació següent: «Netejar amb aigua o un altre líquid. Rentar la roba bruta. Rentar-se la cara, les mans, els peus». El Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC), per la seua banda, apunta que el verb rentar data del segle xiv i és una contracció de l’antic reentar, provinent del llatí tardà recentare ‘refrescar, fer passar un líquid per alguna cosa’. No obstant això, segons el diccionari descriptiu català-valencià-balear (DCVB) llavar és una forma documentada des del segle xiii en textos de Ramon Llull, Ramon Muntaner i, posteriorment, en Bernat Metge, entre d’altres. Ara bé, crida l’atenció que el DCVB no aporte informació dels usos d’aquest verb; de fet, també remet a rentar. Però és encara més curiós que aparega una segona accepció referida a llevar, la qual cosa pot donar compte de les vacil·lacions ortogràfiques produïdes en els parlars orientals —que, recordem, neutralitzen les vocals a i e àtones— a causa de l’homofonia entre llavar i llevar. En aquest mateix sentit, Eugeni Reig afirma, en un article publicat a El Punt Avui, que és a causa de l’homofonia que els catalanoparlants orientals «han abandonat aquest verb pel de rentar».

Normalment, els valencians ens llavem, llavem la roba, els plats, etc. I, de més a més, podem rentar-nos les mans i la cara. Podem, així mateix, pegar-nos un rentó o un rentonet. Aquests dos substantius només apareixen en el DCVB, que el refereix al normatiu rentada. En qualsevol cas, aquest diccionari descriptiu ens informa que el mot rentó es diu a l’Empordà, la Pineda i les Balears. Sorprén que no assenyale també el País Valencià o almenys les comarques centrals, on sí que se sent. Aquest substantiu deverbal designa ‘l’acció de rentar o de rentar-se’ i a més afegeix, al meu parer, un sentit de rapidesa, sobretot el diminutiu intensiu.

Com a conseqüència d’aquest canvi lingüístic, en els parlars orientals van aparèixer rentaplats i rentadora, uns mots que s’han estés altrament més enllà del bloc oriental. Val a dir que el significat que recull el DCVB és un altre, ja que la màquina que neteja els plats no s’havia inventat: «Persona llogada per a rentar la vaixella». Siga com siga, és cert que en valencià és ben viva la paraula llavadora i potser llavaplats —aquesta arreplegada únicament pel GDLC—, però la força que irradia el centre difusor de la normativa, a Barcelona, ha introduït també rentadora i rentaplats en el model estàndard valencià. No hem de perdre de vista aquest factor. Pensem que no és a València on hi ha més vitalitat d’ús, de producció i de mercat de la llengua. I això pesa.

‘Fa molt fred' o ‘fa molt de fred'?

En aquest article, em plantege fer una xicoteta reflexió a propòsit de l’ús del quantitatiu molt com a adjectiu. Per què hi ha casos en què apareix la preposició de i en d’altres no? És possible una solució doble, amb preposició o sense? No ho sé. Com ho dieu vosaltres? Jo opte per la primera. I crec que la majoria de parlants també ho fan així. Em fa l’efecte que la primera oració —sense preposició— se sent sobretot en el català oriental. En català sud-occidental o valencià crec que no he sentit mai fa molt de fred sense la preposició. Anem per feina.

La partícula molt és un quantitatiu que sintàcticament pot funcionar com a adverbi, pronom i adjectiu. En funció adverbial, pot anar sol o quantificar un adjectiu i expressa ‘un grau considerable’: m’agrada molt o és molt ric. Com a pronom, molt substitueix un substantiu elidit a causa del seu significat general i significa ‘una cosa considerable’. Així, per exemple, diem fa molt que no véns, oració en la qual molt vol dir temps. En aquest dos casos, la preposició de no hi és. Ara bé, si funciona com a adjectiu quantitatiu a vegades sí que apareix.

Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC), l’entrada de molt referida a l’ús adjectival assenyala: «Sovint seguit de la preposició de, gran quantitat de, gran nombre de». I il·lustra aquest ús amb els exemples següents: «Ha begut molt de vi. Ha menjat molta carn. Molta gent. Fa molt temps. Té molts d’amics. Hi havia moltes de roses». No obstant això, la meua intuïció lingüística com a catalanoparlant em diu que en els tres últims casos afegiria la preposició de. De fet, el Gran diccionari de la llengua catalana (GDLC) admet la doble solució —amb preposició o sense— en tots els exemples que ofereix: «Ha begut molt (o molt de) vi. Hi havia molta (o molta de) gent. Té molts (o molts de) diners». És realment possible aquesta dualitat de solucions? L’Optimot diu que sí: «A l'hora d'escollir entre la construcció amb la preposició i la construcció sense la preposició, és recomanable optar per la que sigui habitual segons el propi parlar».

Personalment, en els exemples anteriors només afegiria la preposició en la primera oració. De fet, crec que quan el substantiu és femení no s’afegeix mai la preposició de: molta calor, molta feina, molta gent, molta aigua... No se m’ocorre cap exemple en què aparega. Així, la Guia d’usos lingüístics apunta que «en valencià s’usa de manera obligatòria quan el quantitatiu és masculí singular i s’omet en la resta de casos», és a dir, tant en masculins plurals com en els substantius femenins. Així, diem fa molt de fred, però tinc molts amics o hi ha molta gent. 

Tanmateix, em pregunte per què introduïm la preposició de. Una preposició que, recordem, pot introduir també complements partitius. I en aquest sentit hi ha substantius que es poden partir i d’altres que no, són els comptables i no comptables. Aquests últims —vi i aigua són dos exemples—, tot i que no poden, en rigor, dividir-se, es basen en una mesura arbitraria, la unitat. D’aquesta manera, la Gramàtica zero assenyala que «molts substantius estrictament no comptables admeten també un ús comptable, amb el significat de ‘una peça de...’ o ‘un objecte de...’ [o similars] aquell substantiu en qüestió (per exemple, pa o ferro) o amb un significat més o menys figurat». És possible, doncs, un ús comptable o més o menys figurat dels substantius no comptables? És per això que introduïm la preposició de entre l’adjectiu quantitatiu i el substantiu? Què en penseu?

‘En’ i ’amb’: confusió i hipercorrecció

Dissabte passat, en la manifestació contra el tancament de RTVV i a favor de l’avançament de les eleccions, vaig veure una pancarta que deia: «volem dibuixos amb valencià». Aquesta hipercorrecció em va donar la idea d’escriure sobre les preposicions en i amb. I és que tots els dialectes del català solen confondre aquestes dues preposicions. Generalment, els dialectes orientals acostumen a abusar de amb en contextos que corresponen a en (treballa amb un despatx) i els dialectes occidentals usen sistemàticament en en comptes de amb o, dit d’una altra manera, desconeixen aquesta preposició en el parlar col·loquial (arròs en fesols i naps).

La preposició amb, que prové del llatí apud, s’escrivia ab en català antic. Quan s’usava davant de consonant nasal (m o n) s’assimilava i es pronunciava am. Però aquesta forma es va anar estenent en els contextos introduïts per qualsevol consonant i ab es mantenia només davant de vocal. És d’aquesta vacil·lació en els usos de ab i am que va aparéixer la forma mixta amb, la qual ha esdevingut finalment l’única solució normativa. Això no trau que la forma fonètica més estesa davant de mots començats per consonant siga am. De fet, la lletra b cau per fonètica sintàctica en estructures com amb tres. És impossible pronunciar-la en una conversa fluïda.

En el cas de la preposició en, que prové del llatí in, cal assenyalar que ha substituït la preposició amb en tota la regió meridional des de Tortosa fins a Guardamar i també en la regió extrema occidental, a la Ribagorça, Llitera i el Baix Aragó. Es tracta d’una confusió que ja comença a aparèixer en textos valencians del segle xv, tot i que els escriptors d’aquella època solien usar ab. A més a més, com és sabut els catalano-orientals neutralitzen les vocals àtones, de manera que pronuncien an la preposició en. Si a això sumem el que acabem de dir —que amb es pronuncia am davant de consonat— tenim dues partícules que es poden confondre fàcilment en els parlars orientals. I això és precisament el que ocorre: es produeix el creuament de les preposicions en i amb. Per això, és habitual trobar-se en els dialectes orientals expressions com treballa amb un despatx en lloc de treballa en un despatx.

A part d’aquestes vacil·lacions, hi ha confusions en alguns verbs que regeixen preposició, com són pensar en [algú] o parlar en [alguna llengua]. Sovint, se sent o es veu pense amb tu o parle amb anglés, també en els dialectes occidentals, la qual cosa és inadequada en la llengua estàndard. Ara bé, sí que introdueix el complement d’objecte dels verbs somiar, conformar-se, comparar, etc. Així mateix, la preposició amb apareix en algunes locucions com, per exemple, anar amb compte.

És, per tant, en la llengua estàndard quan se’ns poden plantejar dubtes als catalanoparlants occidentals. La preposició amb s’utilitza per a expressar principalment companyia (arròs amb fesols), concurrència (no es fa amb ningú), contacte (amb el sac a l’esquena), instrument (fes-ho amb el martell) i manera (amb interès). I es correspon amb els usos del con castellà llevat d’un cas: quan expressa un mitjà de locomoció —tren, bicicleta, cotxe...—, que en català podem triar indistintament en o amb. En aquest sentit, l’exemple de la imatge s’ha de considerar una hipercorrecció, això és, un error lingüístic produït, paradoxalment, per voler respectar la normativa lingüística.