dijous, 27 de juny del 2013

Jo's fot!

Les llengües són una part importantíssima de la humanitat, gràcies a les quals les persones podem comunicar-nos, expressar sentiments, pensar... Esdevindre societat, en definitiva. Per aquesta raó, cal preservar-les i conèixer-les, com més millor. La llengua no existeix com a tal, és una convenció a partir de les realitzacions concretes, dels parlars, que alhora conformen els dialectes. Per això, si ens fixem en aquests aspectes concrets podem arribar a explicar característiques més generals.

Hui vull parlar d'una expressió ben viva al meu poble, a Montserrat (la Ribera): jo's fot i les seues variants. Es tracta d'una interjecció, generalment d'admiració, que prové de la primera persona del verb fotre: jo vos fot, que amb el pas del temps ha perdut el pronom formalment i s'ha aglutinat en jo's fot. Per exemple: Jo's fot, quina calor!

És una expressió que també es pot escoltar a Montroi i Real, pobles limítrofs amb Montserrat, i puntualment a altres municipis com ara Castalla, a la comarca de l'Alcoià. En canvi, a Torís trobem la variant sense restes del pronom (jo fot), mentre que a les comarques del català oriental hi ha la forma amb el pronom et (jo't fotx), com afirma Joan Coromines.

Així mateix, seguint Vicent Beltran i Josep Carles Segura, observem que hi ha altres formes com jo's flic i la variant jo's clic, equivalents al caram! d’altres comarques, i usades en tants casos que resulta impossible classificar-los. El verb flicar és el resultat de la combinació de ficar flocar 'pagar' usats eufemísticament com a alternativa a fotre, per la seua connotació sexual. Es tracta d'una forma antiga ja que conserva la desinència verbal zero pròpia de l'Edat Mitjana (flic), per contra a l'actual amb -e (flique).

Tot plegat, hem vist que el pronom ha quedat fossilitzat en l'expressió jo's fot i, també, que en jo’s flic es conserva encara la desinència verbal zero, tal com fa actualment el català balear. D'ací, doncs, la importància de reflexionar sobre els aspectes més íntims de la llengua.

dimecres, 19 de juny del 2013

AVE: la platja de Madrid i la descohesió del territori valencià

Aquesta setmana hem assistit a la inauguració apoteòsica del tren d'alta velocitat entre Madrid i Alacant. Els governants d'ací i d'allà ens l'han venuda com si fóra la gallina dels ous d'or. Però no teniu la impressió que és una infraestructura feta pensant en els castellans de manera gairebé exclusiva? En aquest sentit, m'agradaria comentar dos qüestions en relació amb la política de transport que se'ns imposa: el model econòmic i la cohesió territorial.

D'una banda, el tram Madrid-Alacant té a veure amb el model econòmic basat en el turisme de sol i platja. Aquest AVE, com el de Madrid-València, és la catifa roja cap a la mar. I és que en la ment castellana ressona la idea que som la platja de Madrid. Una idea repetida i assumida sense complexos pels nostres governants. Parafrasejant la campanya institucional del Consell, podríem dir: SOM provincianisme, sucursal. De fet, en aquest vídeo (segona part, minut 13) un turista madrileny a Gandia diu literalment: «D'on he de ser? De Madrid, aquesta és la platja de Madrid!».

I ara ens diran que els turistes també vénen buscant cultura. Pot ser. Tanmateix, contra aquesta gran capital cultural castellana no podem sinó dependre'n. Per dir-ho ràpidament: la gent vol l'original, no la còpia. En qualsevol cas, si nosaltres ofrenem les platges a Madrid, ells es reserven la Cultura, en majúscula. Per això, al meu parer, per poder competir culturalment el govern valencià hauria de promoure i consolidar un altre mercat cultural basat en la nostra identitat diferenciada: la cultura dels valencians i en valencià. Perquè una economia que es pretén moderna no pot basar-se únicament en el turisme de sol i platja. Sobretot, perquè és estacional. I, també, perquè volem i podem ser un referent cultural europeu.

D'altra banda i estretament relacionada, hi ha la cohesió territorial del País Valencià. Mentre s'inauguren línies d'alta velocitat entre l'Estat espanyol i les nostres capitals, les rodalies valencianes —l'autèntica infraestructura que trava el territori— pateixen les retallades i l'abandonament dels polítics valencians. Un exemple alarmant és que no hi ha tren per anar de Gandia a Dénia. Hauríem d'agafar el de Gandia cap a València, després l'AVE a Madrid, l'AVE a Alacant i, des d'ací, el tren a Dénia. Aquesta és la imatge més absurda de l'Espanya radial.


Així mateix, a ningú que conega mínimament el País Valencià se li escapa que vivim en un territori de peatges: per anar a Alacant, a Castelló, Barcelona... També sembla lògic, doncs, que la nostra via d'eixida a Europa és l'eix mediterrani, una zona estratègia que, en aquests temps de crisi, és encara més necessària que als anys 90, quan ja se'n parlava. D'aquesta manera, podríem exportar el model econòmic de què hem parlat, el de la nostra cultura pròpia. De més a més, el corredor mediterrani cohesionaria econòmicament i lingüísticament els territoris de la catalanofonia. Però, d'això, ja en parlarem en un altre article.

La política implica triar. I és que qualsevol acció política comporta una elecció prèvia, que es fa en detriment d'una altra, com ara travar unes zones del territori estatal i no unes altres. Ni és casual ni, molt menys, gratuït.

dijous, 6 de juny del 2013

La política de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

L'octubre de 2011 vaig escriure un article sobre la política lingüística de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Des de la distància, tant temporal com de pensament, us copie el text íntegre per si voleu que en debatem. Què en penseu? I, perquè no en quede dubte, recordeu el que deia Joan Fuster: 

Reivindiqueu sempre el dret a canviar d'opinió: 
és el primer que us negaran els vostres enemics

La presidenta de l'AVL, Ascensió Figueres, ha presentat la dimissió perquè formarà part de la llista del Partit Popular per Castelló a les eleccions estatals del 20-N. La vinculació ideològica entre el PP i la institució reguladora, segons l'Estatut, del valencià és descaradament evident. Recordem el recorregut polític d'Ascensió Figueres sota les sigles i la ideologia del Partit Popular: Regidora a l'Ajuntament de Nules, diputada a la Diputació de Castelló i a les Corts Valencianes. Es tracta de la mateixa ideologia que ara pretén fulminar les línies educatives en valencià, les que millors resultats i coneixements en altres llengües donen!

La fins ara presidenta de l'AVL va estudiar Filologia Hispànica a la Universitat de València. El seu fitxatge com a encarregada de la institució normativa del valencià pretenia invisibilitzar que el valencià també és una filologia, que de més a més gaudeix d'una gran vitalitat al País Valencià. En efecte, són moltíssims els estudiosos llicenciats en Filologia Catalana que podrien haver presidit aquesta institució. Ara bé, la intenció era desmoralitzar, invisibilitzar i per descomptat mantenir un procés de substitució lingüística antiquíssim, tot i l'esforç conjunt de la societat valenciana organitzada en entitats i associacions com Escola Valenciana o Acció Cultural del País Valencià.


Ha estat aquesta la vertadera política de l'AVL, la del Partit Popular. No ha estat una Acadèmia científica i rigorosa com l'Institut d'Estudis Catalans. Valga recordar que, a més d'abonar debats estèrils, Alejandro Font de Mora, l'aleshores Conseller de Cultura (ara vicepresident de les Corts) va irrompre en la reunió de l'AVL que pretenia aprovar el dictamen que feia esment a la doble denominació de la llengua. Com si es tractara d'un colp d'estat, Font de Mora va impedir l'aprovació de tal dictamen. Aquest episodi tan greu per a la història de l'AVL i del País Valencià és suficient per entendre declaracions com les que va fer Ascensió Figueres fa uns dies (com a presidenta encara) en què afirmava que l'IEC se sentia per damunt de l'AVL. És que, expresidenta, l'Acadèmia no treballa decididament en la direcció de la normalització lingüística!



I un exemple més de la política de l'Acadèmia és que la seua presidenta afirme que "podem parlar del conflicte lingüístic com a història passada”. A cas el valencià està normalitzat al País Valencià? És la llengua dels polítics, dels metges, dels funcionaris, dels jutges...? Continuarà sent el valencià la llengua de l'escola? Eixe és el vertader conflicte lingüístic, Sra. Figueres. El problema no era si valencià o català, el problema era i continua sent si valencià o castellà. I mentre ens debatíem entre la vida i la mort per la doble denominació i per la unitat o no de la llengua, el castellà ha anat guanyant terreny social al valencià. Això mateix és la política de què parlem, la de l'AVL o la del PP, tant se val.
Ferran Campos i Climent