Els valencians, catalanitzats

Aquest títol potser causa irritació a algú. Enteneu-ho com una provocació si voleu. Sovint s’ha esgrimit el fenomen dels geosinònims per negar un fet científic tan evident com la unitat de la llengua catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. En realitat, un geosinònim és un sinònim d'un mot en un altre dialecte de la mateixa llengua. Tanmateix, alguns han volgut reinterpretar aquest concepte i l'han manipulat oblidant que les àrees lingüístiques no coincideixen amb les administratives, és a dir, que ni a tot el País Valencià es parla igual, ni a Catalunya ni a les Illes Balears. Així, amb tota seguretat haureu sentit dir: «En "català" diuen petit i en valencià es diu xicotet». A aquesta parella de sinònims se sumen altres com sortir i eixir, creïlla i patata, etc. De vegades busquen defensar una suposada diferenciació entre valencià i «català».

Però no és cert que en cada territori administratiu s'use només una forma, perquè els valencians sí que utilitzem petit: «és un nano petano» diem. I també altres derivats: petiterri i petorrí. Un petiterri és una errada de poca importància. La paraula es crea per l’aglutinació de petit erro, en la qual la o es tanca en i potser per assimilació al punt d’articulació i per subratllar la idea de ‘cosa menuda’. Un petorrí —metàtesi de petirró, diminutiu de petit— també té el mateix sentit de menudesa. D’altra banda, els catalans també usen formes com xic en el sentit de ‘un poc’ o de ‘menut’, de la qual deriva xicotet. Qui no coneix el famós travallengua pronunciat per Salvador Dalí?

Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica, els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics.

És sabut que els valencians tendim als diminutius. D’aquesta manera, hem creat —diguem-ho així— diminutius de diminutius: justetet, quan en realitat el mot originari era just i el seu diminutiu justet. Com que usem quasi de forma sistemàtica justet, a l’hora de crear el diminutiu, doncs afegim una altra vegada el sufix corresponent i el dupliquem sense adonar-nos-en. I encara més, de xicotet fem xiconiu, xicotiu, xicorrotet...

Igualment, el verb eixir no només l’utilitzem nosaltres, els valencians, sinó també a Eivissa i algunes zones del nord del Pirineu. Ara es consideren sinònims, però abans tenien significats diferents: eixir era ‘abandonar un lloc’ i sortir, ‘eixir amb força, de manera precipitada’. A Barcelona, per contra, va fer fortuna el verb sortir i es va estendre. Les zones laterals —com ara el País Valencià, Eivissa i el Pirineu—, allunyades de la influència de Barcelona, han conservat el verb eixir. No obstant això, aquesta accepció de sortir encara es manté. En efecte, els valencians ens referim així al sortidor de les gasolineres.

Així doncs, primerament cal recordar que les fronteres administratives no defineixen les àrees lingüístiques. Només cal que acareu un mapa polític i un mapa lingüístic. Una operació tan senzilla palesa que a la part oriental de l’Aragó parlen català —arxiconegut ara com a lapao—, igual que al sud-est de França, a la ciutat de l’Alguer (Sardenya) i al Carxe (Múrcia); o que a les comarques de l’interior valencià es parla el castellà de manera predominant. En conseqüència, un geosinònim no s’ha d’entendre mai a partir dels territoris administratius que formen la catalanofonia. De fet, les isoglosses —les línies imaginàries que assenyalen el límit entre la presència i l’absència d’un tret lingüístic determinat i que poden contribuir a delimitar dues àrees dialectals— són més intenses a Catalunya que no entre aquest territori i el País Valencià. Resulta que és precisament al sud del Principat on hi ha les grans diferències.

I, en segon lloc, cal explicar que algunes parelles de geosinònims es formen arran de mots d’origen divers com ara el llatí i l’àrab i tenen a veure amb les àrees dels dialectes constitutius i consecutius. En aquests últims el substrat àrab és importantíssim. De més a més, pot ocórrer que en un dialecte convisquen els dos sinònims, com ocorre a Lleida amb petit i xic(otet). Oblidar tot açò —premeditadament en moltes ocasions— comporta barrejar lingüística i geografia política. És el que apunta Juan Carlos Morena Cabrera sobre com actua el nacionalisme espanyol. I és que no es pot explicar l’interior d’un idioma —l’estructura, si voleu— amb factors extralingüístics, externs a la llengua.

Aguarda, que tornem!

Hui, dijous com sempre, torne a publicar després de l’aturada estival. En aquest cas, vull parlar de la interjecció aguarda. De segur que l’heu sentida, si no usada, alguna volta; malgrat que està en regressió perquè, en tractar-se d’una expressió pròpia del llenguatge col·loquial, els joves que han estat escolaritzats en valencià no l’utilitzen per influència del model normativitzant. No cal dir, doncs, els qui s’han escolaritzat en castellà, que ni tan sols tenen contacte directe amb el model de parla tradicional.

Siga com siga, l’expressió prové del verb guardar, que té el seu ètim en el germànic wardon, ‘contemplar, considerar’. Com heu vist, el mot ha desenvolupat la síl·laba inicial a-; un fenomen fonètic anomenat pròtesi, bastant productiu en la parla. Per exemple, hi ha amoto o arràdio, casos en què es produeix una mala segmentació de l’article i el substantiu: la moto i la ràdio. En el cas que ens ocupa, caldria buscar una altra explicació, com ara per analogia a formes com aguaitar o guaitar, del germànic wahten, que significa ‘vigilar, mirar’. Potser per això l’he sentida de les dues maneres: aguarda i guarda. Sempre, això sí, en segona persona i en correspondència amb el mode imperatiu. En aquest sentit, també l’he trobada amb el pronom de segona persona en posició enclítica —aguarda’t—, un fet que ens podria dur a parlar del grau de lexicalització, ja que si es tractara d’una interjecció plenament nominalitzada no acceptaria els pronoms com sí que ho fan els verbs.

El tractament que rep en els diccionaris és divers. Si bé l’obra normativa, la de l’IEC, recull com a primera accepció ‘preservar de dany’; el Diccionari català-valencià-balear, en tractar-se d’una obra descriptiva, ofereix més informació dels usos que se’n fan. Així, assenyala que en català antic significava ‘mirar’, ‘fixar-se i ‘adonar-se’ entre d’altres. I és que la interjecció expressa sorpresa i apel·la el receptor perquè es fixe en la qüestió i se n’adone, per això el mode imperatiu. A més, els exemples que dóna el DCVB recorren a textos de Jaume I, Desclot i Muntaner, Ausiàs March, Bernat Metge...

Abans d’acabar, m’agradaria contar-vos una anècdota que denota l’interés per l’estudi diacrònic de la llengua. Buscant informació per a l’article vaig trobar un topònim ben curiós: Guarda-si-venes, un dels nombrosos poblets que hi ha a la Segarra. S’explica que té l’origen en «guarda si vénen»,  ja que durant la conquesta fou un territori fronterer entre la zona cristiana i Al-Àndalus en el qual es troben, és clar, torres de guaita i fortaleses. Com veieu, tota una troballa, també, lingüística.