Falles: paraules populars

Ja estem al març. S’acosten les Falles. Sí, Falles. Amb e. I tots els dies fins al 19 de març es dispara la tradicional mascletà a la plaça de l’Ajuntament de València. Aquesta mateixa setmana ja comencen a ocupar carrers i carrers els envelats dels casals fallers. I la setmana que ve s’iniciarà la plantà del monuments. Seguiran les revetles, orquestres i discomòbils a les nits. Als matins, a trenc d’alba sentirem la despertà. Hi haurà un dia o dos o tres —no se sap— d’ofrena a la Mare de Déu dels Desemparats. Tanmateix, no serà cap ofrenda, ni tampoc a cap Verge. I tot acabarà, entre música i coets, amb la crema de les Falles.

Els qui treballem amb el valencià, o pel valencià, o els qui ens l’estimem la llengua, l’escrivim, la parlem i la pensem ens hem plantejat alguna vegada com cal escriure aquestes paraules que, acabades en –ada, en valencià eliminen la -d- intervocàlica i es converteixen en agudes: mascletà(da), plantà(da), despertà(da)... La resposta no és senzilla ni única. Uns diran que cal escriure com sona i d’altres que convé estandarditzar-les. La discussió no ve de nou, ja té temps. Potser la solució més adient en cas de no arribar a una entesa és distingir en quins casos convé escriure-la d’una manera o d’una altra. La qüestió és de registres podríem dir.

Així doncs, generalment hauríem d’escriure-les com apareixen al diccionari, això és, mascletada, plantada, despertada. Només en alguns registres no formals i depenent del tipus d’escrit, com ara els llibres de falla, es podria permetre la llicència de reduir-les a la forma popular amb què es coneixen. Perquè, de fet, la mascletada és un ‘disparament de masclets’; la plantada es refereix a ‘l’acció de plantar alguna cosa, l’efecte’; i la despertada, a ‘l’acció de despertar o de despertar-se’. També el novíssim Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia ho aconsella, ja que tot i incorporar aquestes paraules en la seua forma popular el cert és que remet a les normatives. I convé recordar, encara més, que no cal canviar l’accent ni les grafies encara que s’escriga en castellà, és a dir, cal conservar íntegrament la forma en la llengua d’origen, tal com fa el valencià amb noms i cognoms en castellà com ara María José o Rogríguez. Seria certament ridícul accentuar la madrugá de Sevilla a la valenciana —o a la catalana tant se val: madrugà. Igualment ho és, de ridícul,  escriure mascletá.

Un cas a part és l’acte que posa fi a la festa de les Falles. Pensem-ho. Tenim els substantiu crema i cremada. Se sol dir, per exemple, que es prohibeix la crema de rostolls, perquè en efecte es refereix a ‘l’acte de cremar o cremar-se alguna cosa’, en altres paraules, a ‘l’acte de ser destruït o consumit pel foc’. Podríem escollir, per tant, entre la crema i la cremà(da) de les Falles. I, en aquest sentit, el substantiu normatiu sense alterar la seua forma és crema.

Siga com siga, si optem per escriure les formes populars, no hi ha dubte que caldria marcar amb la cursiva que es tracta d’usos especials. Si, en canvi, optem per les variants normatives, sense modificacions, la cursiva resultarà innecessària. Tant una opció com una altra poden ser legítimes. Simplement es tracta de valorar a qui, on i com ens adrecem i quina solució pot fer més profit al prestigi de la llengua en cada cas.