dimecres, 22 d’octubre del 2014

El que no interessa al blaverisme (II)

Un altre aspecte que no interessa al blaverisme és el qüestionament de l'statu quo, l'ordre no gens innocent ni arbitrari de les coses. El blaverisme no critica mai la substitució del valencià pel castellà. De fet, la presenta com una substitució pel català, que amaga el conflicte real. En conseqüència, no es planteja per què eliminen línies educatives en valencià o per què tanquen l'única radiotelevisió que parla la nostra llengua o per què hi ha discriminació per raons lingüístiques per part del cossos de seguretat de l'Estat. En general, per què el valencià es troba en una situació d'inferioritat –volguda– respecte del castellà. I no s'ho ha plantejat perquè, en realitat, el seu objectiu no és la normalització i la dignificació del valencià. Són còmplices de la minorització i la substitució.

Per això, entre les seues denúncies trobem documents com aquest, en què argüeixen l'article quart de la Constitució espanyola del 1931 per a defensar una llengua valenciana independent de la catalana.


Obvien, però, tot allò referit a l’statu quo. Obvien que el castellà es declara lengua nacional i esdevé l’única oficial, cosa que recorda a aquest estat nació que patim encara actualment. Obvien que el deure, l’obligació, de saber l’idioma només recau sobre el castellà i que es deixen de banda «las otras lenguas de España». La resta de llengües, no ho qüestionen, han de ser voluntàries, també en els territoris propis. Així mateix, obvien que a les escoles s’ensenyarà en castellà. Únicament.

Ara bé, la Constitució del 31, així com la del 78, afirma que seran respectades –quin respecte és aquest?– i que podran ser usades quan ho reconega la llei. També ho obvien. I, per si de cas no havia quedat clar, rebla que «a ningú se li podrà exigir el coneixement ni l’ús de cap llengua regional». Sembla que les coses han canviant ben poc. Els comentaris, per a acabar-ho d’adobar, feliciten l’anàlisi del blaverisme, però recorden aquella excusa del antes castellano que catalán. Volen això, una llengua valenciana amb les lletres ben grans, amagada en el museu del folklore; una llengua sense dignitat ni futur.

dijous, 16 d’octubre del 2014

El que no interessa al blaverisme (I)

Al País Valencià, s'atia constantment el debat entorn de la llengua. No és un debat en la llengua sinó sobre la llengua i es provoca en uns termes equivocats. El blaverisme, que no és més que una disfressa de l'espanyolisme lingüístic, en el seu moment d’esplendor va gaudir d’una influència política que li va permetre predicar des de les trones d’algunes institucions fins a establir un discurs tan predominant com fals: el valencià i el català no són la mateixa llengua.

Aquest dogma del blaverisme i la discussió al voltant d’això aconseguia tancar qualsevol escletxa per on apuntava la tímida recuperació del valencià. Es discutia sobre el nom i la filiació lingüística, però on es parlava d’augmentar-ne l’ús, de la presència social, del prestigi. Ni es prestava atenció a les alarmes dels experts sobre la deficient situació del valencià. El blaverisme s’ha quedat allà. Ací:


Tot el món sap que una llengua no mor perquè es diga d'una manera o d'una altra. Una llengua mor si no s’utilitza, es diga com es diga. La qüestió de noms la deixem a qui corresponga. Els parlants no ens podem entretindre amb això, perquè correm el risc, més encara en una llengua minoritzada, d’oblidar el més important: l’ús.

Mentre ens entestàvem en si valencià i català són la mateixa llengua hem perdut parlants, presència social, línies d'ensenyament en valencià i fins i tot la RTVV. Els canvis es fan evidents quan els observes des de la distància. A hores d’ara, no tenim cap tele ni ràdio que parle valencià i l'ensenyament en la llengua pròpia i la presència social estan greument amenaçats per uns governants que no han cregut ni han volgut mai l'equiparació real del valencià amb qualsevol altra llengua. I les pressions del castellà al valencià continuen. Continua la substitució.

dijous, 9 d’octubre del 2014

Tres desitjos sociolingüístics per al pròxim Nou d'Octubre

Una radiotelevisió valenciana, en valencià, pública, plural i cohesionadora. Que done cobertura al sector cultural valencià (escriptors, músics, cantants, actors...) i que emeta la programació íntegrament en valencià: pel·lícules i sèries de producció pròpia, doblades, programes d’entreteniment, concursos, reportatges... I uns informatius lliures, al servei de la societat, que parlen del País Valencià en clau valenciana. Una radiotelevisió que no tinga por d'eixir al carrer i parlar amb els ciutadans.

Una educació valenciana, en valencià, pública, plurilingüe i suficientment forta per a contribuir de manera decidida al procés de normalització lingüística. Que garantisca, sense exempcions, el domini del valencià, del castellà i d’una tercera llengua. Que estenga i consolide la immersió lingüística, el programa més efectiu per a l’aprenentatge de llengües, i que aculla i integre els nouvinguts en la llengua que ens identifica com a valencians.

Un govern valencià, en valencià, transparent, democràtic, amb sensibilitat lingüística i decidit a redreçar la situació de la llengua pròpia. Que implante polítiques lingüístiques de promoció i ús del valencià i que el convertisca en la seua llengua de treball i de comunicació. Un govern que defense el nostre poble en tots els sentits i que cohesione el País Valencià com a societat. Un govern al costat de la gent, de la gent que lluita, que pateix, dels més dèbils. Un govern que done la cara sempre, honestament, sense mentides ni manipulacions.

Ja hem comprovat que el projecte de la Comunitat Valenciana ha resultat fallit. País Valencià, comença a caminar.

dijous, 2 d’octubre del 2014

El valencià del president i el requisit lingüístic

La setmana passada, el president de la Generalitat, Alberto Fabra, es va enfrontar a l’últim debat de política general abans de les eleccions autonòmiques i municipals de 2015. El seu discurs no va estar exempt de polèmica. Al marge de la discussió política, voldria centrar el tema en la llengua del cap del Consell. Concretament, quan el president de tots els valencians va parlar –més prompte va llegir– en valencià. Ací teniu l’escena.


És evident que no en sap, de valencià. Ni tan sols llegir-lo. Un fet intolerable, en tractar-se del president de tots els valencians, que ben bé es podria considerar una agressió a les senyes d’identitat. Sí, perquè al capdavall s’amaga una actitud de menyspreu a la llengua pròpia dels valencians. Preguntem-nos per què el president, amb tots els assessors i els recursos de què disposa, no ha pogut aprendre la llengua pròpia del territori que representa. La resposta, ben plausible, és que no la considera un requisit per a exercir la funció pública i, per tant, no s’ha dignat a estudiar-la. Fabra no té la culpa que no li hagen ensenyat el valencià, però sí que és responsable de no aprendre-la.

Un president de la Generalitat hauria de saber expressar-se dignament en les llengües oficials. Altrament, en l’exercici de les seues funcions com a representant, els ciutadans perden el dret lingüístic a ser atesos en qualsevol de les dues llengües. En poques paraules, no triem nosaltres, els ciutadans, «tria» ell. I la seua tria resulta impossible si només sap un idioma.  Per exemple, un funcionari que domina el valencià i el castellà pot atendre en la llengua en què se li adreça el ciutadà. Si desconeix el valencià, un ciutadà valencianoparlant veurà violat un dret reconegut en l’Estatut i en la Llei d’ús i ensenyament del valencià. Per aquesta raó és tan important el requisit lingüístic, que, cal repetir-ho, hauria de ser obligatori per a qualsevol funcionari i càrrec públic. Es tractaria d’imposar el bilingüisme a tots, no únicament als valencianoparlants.

L’altre element que cal destacar és el prestigi o, millor dit, el desprestigi que el discurs del màxim representant del nostre poble dóna al valencià. Una autoritat que no el parla mai i que, quan el llig en algun discurs preparat, ho fa d’aquesta manera no pot atorgar al valencià cap valor positiu. La qüestió no té poca importància. El valencià hauria de ser present en tots els sectors de la societat. Més encara en la política, com a llengua de convivència, de cohesió social i de debat dels assumptes que ens afecten dia sí dia també. Així, recuperaríem, encara que fóra una miqueta, el prestigi de la llengua i reforçaríem les actituds favorables a l’ús social del valencià.